Presentació de “El bandolero de los caramelos de miel”, de Dionisio Giménez

SINOPSI ESTESA

El dia 25 d’abril de 1952, quatre jornalers de Bogarre (un llogaret de Los Montes Orientales de Granada), van ser executats en un barranc, entre Moreda i Gobernador, en aplicació de la llei de fugides (la que simulava la llibertat o la fugida del pres amb la intenció d’abatre’l extrajudicialment). Van ser, que se sàpiga, les últimes execucions públiques comeses amb la complicitat d’unes autoritats que perpetraven aquests crims silenciosos per a així simplificar el procés judicial dels reus. L’excusa era sempre la mateixa: ‘ens vam veure en l’obligació de disparar quan els presos van intentar fugir’. Aquesta vegada ho van fer contra uns aprenents de bandolers que, ingènuament, van pretendre imitar als maquis, ja en retirada. El grup el constituïen cinc, però a un d’ells se li va commutar la pena per un any i mig de presó. Era el meu pare; Francisco Jiménez Jabalera, més conegut com a Alegre. La desproporció d’aquestes morts (sense causa), i la condemna gairebé simbòlica del meu progenitor, constitueixen l’eix central d’aquesta història, i per tant el treball de recerca documental que l’acompanya.

Buidar aquesta pregunta va suposar una tasca minuciosa que parteix dels primers anys de la meva infància en aquest llogaret (l’escena del crim), on vaig néixer, fins a la conclusió d’una recerca que acaba amb l’afusellament dels Quatre de Bogarre, i narrar-la setanta anys després, quan ja tot era cendra i oblit. Per què ara? Bé… no es tracta de remoure el passat, com li vaig dir (amb altres paraules) a un funcionari de l’Audiència Provincial de Granada, en Plaza Nueva (que em va interpel·lar amb aquesta pregunta retòrica en resposta a un tràmit judicial que sol·licitava), sinó la de situar la dignitat d’aquestes persones en el passat que els correspon, i en el lloc de futur que la vida els tenia reservada. I això no és, encara que a algú li pugui semblar, una demanda emocional, sinó un dret universal que les persones contreuen pel mer fet de viure entre nosaltres. Els Quatre de Bogarre descansen en una tomba anònima en el modest cementiri de Moreda, des de fa setanta anys. Com la immensa majoria als quals els van robar la vida en circumstàncies semblants, abandonarien aquest món sense haver deixat una petjada molt més duradora que el solc d’una arada. Se’ls va enterrar sota un pam de terra en el «corralillo dels penjats» com va ordenar el capellà, sense més inscripció en el túmul que els senyals del sol i de la pluja. I res més, ni les seves obres bones o dolentes, ni els seus actes de valor o covardia, ni les seves esperances o temors, ni els trets en els seus rostres, ni les petjades de la fam o de llàgrimes, perquè aquesta gent de pantalons forts i espardenyes van carregar sota la terra el pes d’unes vides condemnades a l’oblit molt abans de la seva mort. Un crim més dels molts que van cometre aquella gent de verb estèril i de llarg alè.

En els meus anys de reporter vaig cobrir diverses exhumacions a Navarra, en els anys 80; d’elles vaig treure una conclusió que molts anys després vaig incloure en els meus treballs narratius més amplis, incloent-hi el llibre que avui presento; aquesta lliçó no és una altra que la de recuperar el relat de les víctimes: saber d’elles, com eren, a qui van estimar i qui els van plorar, quins van ser els motius de la mort, la ideologia, el pensament, els fets i circumstàncies que els van portar davant d’un escamot d’execució, ( i no sols on jeuen, o el de conduir les restes a la dignificació d’un nínxol).

En el cas del bandoler dels caramels de mel, això va ser possible després d’anys de treball, de conjuminar dades, testimoniatges i circumstàncies, i després de revisar arxius de l’època, parlar amb els testimonis que els van conèixer, i sobretot després d’acarar el Sumari 198/52 dipositat en l’Arxiu del Jutjat Togat Militar d’Almeria, Jutjat que, incomprensiblement, guarda el fons documental dels anys més durs de la guerra civil i dels quals van seguir durant la Dictadura a Granada.

En aquesta biografia novel·lada estableixo els últims anys i els últims moments abans que caiguessin executats aquests jornalers en un barranc, després de l’últim ardit d’un capità de la Guàrdia Civil de la caserna de Las Palmas de Granada, Rafael Caballero Ocaña, implacable en la captura i mort dels guerrillers de la Serra.
Als detractors d’aquest exercici de reposició, els que no volen veure les petjades que van deixar les botes en aquells anys d’oprobi, la tramitació administrativa d’aquests cossos se’ls antulla un assumpte fútil. Però no així la història individual d’aquestes persones: el que els va portar a la seva final.

Crec fermament que, quan es parla de la vida i de la mort dels altres, el treball del periodista, ha de ser el de clavar el bolígraf fins que la tinta es converteixi en arbre, i recollir els fruits d’aquest esforç per a compartir-los amb els altres com fan els bons veïns. Cal saber quin pas per obvi que sembli, qui van prémer el gallet i per què. I sobretot de quin color eren els somnis dels quals van caure assassinats sense més paraules de les que es van quedar en la terra. És l’únic espai que podem compartir amb ells, l’última flor que els devem.